No m’agrada que en aquest entorn hi hagi gent que es creu més que els altres.
M’agrada la gent que, havent de marxar de casa seva per guanyar-se la vida i viure-la amb dignitat, fa l’esforç d’adaptar-se a l’entorn parlant, per exemple, la llengua del país (com el Senyor que ens va atendre a l’Hotel Vallferrera)
No m’agrada la gent que et tracta amb menyspreu, com la Jefa de l’Hotel Vallferrera, que sembla no entendre que el seu establiment viu dels que venen de fora a consumir, per exemple, una cervesa a la seva terrassa.
M’agrada la gent amable, com el Senyor que ens feia el compte de les cerveses que ens vam prendre en aquella terrassa.
No m’agrada que amb una excusa del tot absurda (“ens quedarem sense canvi”, quan allà no hi havia cap altre Client) algú es negui a cobrar en dues parts un compte de 31.70 € (“s’ha de pagar tot junt”)
M’agrada la gent de muntanya que rep al foraster amb ganes de xerrar una estona. M’agraden els forasters que van a la muntanya (i allà on sigui) a aprendre i a respectar.
No m’agrada la gent que et veu com un kamakudemerda, i ni es digna a mirar-te la cara qual li diu al cambrer com t’ha de cobrar, enlloc de deixar-lo fer com ho feia, amb amabilitat.
Són gent que no sap (o no vol recordar) que amb el que un poble de muntanya aporta a les arques públiques no hi hauria ni per pintar les ratlles de la carretera que fan servir per arribar a casa seva. Són gent que no sap (o no vol recordar) que si hi ha recursos per mantenir una vida digna en els pobles de muntanya és gràcies a la capacitat productiva de persones que es deixen la pell en un lloc de treball poc salubre a una planta de muntatge d’un polígon industrial de la rodalia de Barcelona, de Tarragona, de Reus, de Balaguer; persones que - de tan en tan - pretenen fugir d’aquesta grisa existència amb una mica del color dels boscos del Pirineu, del seu aire fresc, del soroll de les seves aigües; persones que no tenen perquè no sentir tan seu aquest entorn com ho senten els que tenen el privilegi de viure-hi tots els dies de l’any, un privilegi assegurat per un país que col•lectivament mena el seu esforç per tal que “el territori” es mantingui.
M’agrada la Vallferrera. I m’agradava l’hotel Vallferrera, on fa un temps m’hi havia estat més d’una vegada.
No m’agrada el personal que es passa pel forro la legalitat vigent (llei de comerç minorista, llei d’hostaleria) i es creu amb el dret arbitrari d’establir les condicions de cobrar com li surten d’allà a baix. No es mereixen més que davant d’aquesta manca d’educació els hi demanis la factura amb IVA desglossat i separada per cada consumició, amb les dades fiscals del Client, i cervesa per cervesa els hi paguis amb tarja de crèdit, desprès d’haver exigit la carta de preus i comprovar si de veritat posa que una clara són 2.20 € i una Voll-Damm 2.00 (flipo que a més cervesa menys preu), i que per tot allò que no quadri els hi plantis una queixa formal en el llibre de reclamacions (reclamant òbviament la teva còpia, que oportunament cal fer arribar a la delegació de la Direcció General de Consum.)
És el mínim que es mereixen.
O això... o que n'aprengui del Senyor que ens atenia, que va intentar disculpar el deplorable comportament de la seva jefa amb un "... és que hem tingut un cap de setmana molt carregat..."
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada